Comunicació

L’expansió d’herbeis submarins a l’Àrtic crea nous embornals de carboni

  • Un estudi internacional en el qual ha participat el CSIC mostra que ha augmentat la taxa d'enterrament de carboni en les praderies de zostera marina de Groenlàndia des de 1940
  • Aquestes praderies són petites, però, en un escenari de canvi climàtic, tenen un potencial d'expansió enorme

 

 

 

Foto: Costes de Groenlàndia on s'han estudiat les praderies submarines de zostera marina, que s'aprecien com a taques fosques (Autora: Nuria Marbà)

 

 

 

Esporles, 25 de setembre de 2018. La pèrdua d'embornals de carboni naturals contribueix a l'emissió de gasos amb efecte d’hivernacle i, per tant, a l'escalfament global. S'estima que des dels anys quaranta s'ha perdut un 30 per cent de l'extensió de praderies d'angiospermes marines en zones tropicals i temperades. No obstant això, un nou estudi, en el qual ha participat el Consell Superior d'Investigacions Científiques (CSIC), mostra que a les regions àrtiques i subàrtiques succeeix el contrari: l'extensió de les praderies submarines i la seva capacitat per segrestar carboni ha augmentat durant el mateix període.

 

 

Aquesta és una de les conclusions principals d'un estudi internacional dut a terme per l'Institut Mediterrani d'Estudis Avançats, el CSIC i la Universitat de les Illes Balears, la Universitat d’Århus (Dinamarca), l’Edith Cowan University (Austràlia), la Universitat Autònoma de Barcelona, i la Universitat de Ciència i Tecnologia Rei Abdul·là (Aràbia Saudita).

 

 

Aquest estudi examina la taxa d'acumulació de carboni i la quantitat i l’origen del carboni emmagatzemat en el sediment de tres praderies de l'angiosperma marina zostera marina de fiords de la regió de Nuuk, a la costa oest de Groenlàndia, els últims segles.

 

 

«Actualment, l'estoc de carboni emmagatzemat en el sediment de les praderies de Groenlàndia és encara modest, si el comparam amb la quantitat mitjana emmagatzemada en praderies a escala global», indica Núria Marbà, autora del treball i investigadora del CSIC de l'Institut Mediterrani d'Estudis Avançats.

 

 

«No obstant això, les últimes dècades la capacitat d’embornal de carboni d'aquestes praderies augmenta ràpidament, sobretot perquè de cada vegada la quantitat de restes de fulles, rizomes i arrels de zostera marina que s'enterra és més abundant. Aquestes observacions donen suport a la hipòtesi que les praderies submarines àrtiques i subàrtiques poden ser un embornal de carboni natural molt important en un futur oceà més càlid», explica la investigadora.

 

 

L'escalfament global suposa una amenaça per a praderies submarines de regions tropicals i temperades, concretament per a aquelles que experimenten temperatures màximes pròximes al seu llindar de tolerància tèrmica. «En canvi, a les costes de l'Àrtic i del subàrtic, la zostera marina creix en condicions de temperatura màxima molt inferiors al seu òptim tèrmic i, per tant, s'espera que l'escalfament de l'oceà projectat per a final d'aquest segle n’afavoreixi el creixement i producció», detalla la investigadora.

 

 

«A més, l'escalfament global escurça el nombre de dies anuals que la zona costanera està coberta per banquisa, la qual cosa també afavoreix la productivitat de la planta perquè la quantitat i intensitat de llum que reben augmenten», continua Marbà.

 

 

«La presència de praderies submarines en el sistema de fiords de Nuuk es va documentar per primera vegada el 1830. No obstant això, la primera observació de dues de les tres praderies estudiades data de 1910 i la tercera, formada solament per algunes taques de vegetació, de l'any 2009. Això dóna suport a la hipòtesi que, encara que les praderies submarines existeixen a Groenlàndia des de fa més de cent vuitanta anys, sembla que s'expandeixin i que augmentin la productivitat», diu Dorte Krause-Jensen, investigadora de la Universitat d’Århus i coautora del treball.

 

 

«L'expansió de praderies submarines en els fiords de Groenlàndia representa un embornal de carboni nou. En l'actualitat, aquestes praderies són poc significatives perquè no són gaire extenses, però tenen un potencial d'expansió enorme en un escenari de canvi climàtic, ja que la costa de Groenlàndia representa un 12 per cent del perímetre de costa global», destaca Carlos M. Duarte, coautor de l'estudi, de la Universitat de Ciència i Tecnologia Rei Abdul·là.

 

 

«Hem utilitzat tècniques de datació del sediment amb el radioisòtop 210Pb per reconstruir la cronologia dels canvis en la taxa d'enterrament de carboni i dels canvis, mitjançant anàlisi de l'isòtop estable 13C del material orgànic enterrat, en la contribució de material de zostera marina a la quantitat de carboni enterrat des de l'any 1900», detalla Pere Masqué, de la Universitat Edith Cowan i coautor del treball. L'isòtop 13C ajuda a identificar les possibles fonts de carboni orgànic en el sediment.

 

 


Font: IMEDEA (CSIC-UIB) y CSIC

Més informació: