• Les dades de geolocalització revelen que l'oceà Atlàntic és l’àrea d'hivernada principal dels ocells de tempesta nidificants a la Mediterrània occidental

Foto: Paíño europeo, ocell de tempesta, fumarell o noneta (Autor: Víctor París)

Esporles, 7 de juny de 2022. Sempre s'havia pensat que la població mediterrània de l’ocell de tempesta europeu —l'au marina més petita de tota la Mediterrània— passava tot l'any en aquesta mar i només una petita part de la població migrava cap a l'Atlàntic durant el període d'hivernada. Ara, un estudi revela que la majoria dels ocells de tempesta nidificants a la Mediterrània occidental es desplacen cap a l'oceà Atlàntic com a àrea d'hivernada principal. Els resultats, publicats a la revista International Journal of Avian Science (IBIS), contrasten amb el patró migratori conegut fins ara a la Mediterrània central i perfilen un nou mapa migratori per a aquesta petita au marina.

A l'estudi, que lideren els investigadors Raül Ramos i Teresa Militão (UB-IRBio), del Grup d'Ecologia d'Aus Marines de la Facultat de Biologia i de l'Institut de Recerca de la Biodiversitat de la UB (IRBio), també hi participen Ana Sanz-Aguilar i Andreu Rotger, de l'Institut Mediterrani d'Estudis Avançats (IMEDEA, CSIC-UIB).

L'au marina més petita de la conca mediterrània

L’ocell de tempesta europeu (Hydrobates pelagicus) és una espècie longeva, amb una taxa de reproducció baixa i una edat de maduresa sexual relativament tardana, molt sensible a les amenaces que afecten la supervivència adulta, que només trepitja terra ferma per reproduir-se. Es coneixen dues subespècies d’ocell de tempesta europeu: la que nidifica a la mar Mediterrània (Hydrobates pelagicus melitensis) i una altra de més abundant que ho fa en diferents illes europees a l'Atlàntic (H. p. pelagicus).

«Les dades de recuperació d'anelles i albiraments en mar obert a bord de vaixells suggerien que la subespècie atlàntica migrava cap a aigües meridionals del continent africà. Per a la subespècie mediterrània —que és més gran— les dades biogeoquímiques i de geolocalització indicaven una hivernada majoritària a la conca d'aquesta mar», apunta el professor Raül Ramos, del Departament de Biologia Evolutiva, Ecologia i Ciències Ambientals.

A l'estudi, l'equip ha emprat geolocalitzadors que fan servir nivells de llum per inferir la localització de la població mediterrània durant un cicle migratori complet. Mitjançant aquests aparells, col·locats al tars de les aus, i no a l'esquena amb un arnès, com era habitual fins ara, s'ha registrat la intensitat solar durant prop d'un any. Aquesta metodologia permet registrar també dades complementàries, com la conductivitat amb aigua salada, la temperatura del mar, etc.).

«Els nostres resultats permeten entendre millor els patrons d'activitat de les aus marines durant tot el període d'hivernada —és a dir, quan volen o descansen a l'aigua—, una informació desconeguda fins ara», apunta la investigadora Teresa Militão, autora principal de l’estudi.

«Durant tot el període d´hivernada, l´espècie passa més temps descansant a l’aigua durant el dia que a la nit. Això ens indica que l'espècie cerca l'aliment sobretot de nit, i, probablement, s’alimenta de zooplàncton i petits peixos que migren a la superfície marina només durant la nit», destaca la investigadora.

Rumb a les aigües de l'Atlàntic nord

Descobrir quines són les àrees principals en què s'alimenta aquesta espècie encara és una incògnita. Durant el període reproductor, troben aliment en àrees que es troben fins i tot a 500 quilòmetres de la colònia, detallen altres estudis liderats per Andreu Rotger i Ana Sanz Aguilar, investigadors d'IMEDEA. La resta de l'any, «tot indicaria que, en el cas de la població estudiada, les àrees d'alimentació principals es troben a l'Atlàntic, en una àrea marina que s'estén des de les illes Canàries fins al sud d'Islàndia. Els resultats contrasten amb el cas dels ocells de tempesta de Malta, que mantenen l’àrea d'hivernada principal a la Mediterrània central», apunten els autors.

Les espècies migratòries com l’ocell de tempesta es desplacen periòdicament entre àrees distants per aprofitar millor els recursos locals o trobar l'hàbitat i el clima més adequats en cada etapa del seu cicle vital. A la població estudiada, els adults reproductors tornen a la colònia de cria entre el febrer i l’abril per retrobar-se amb la parella i preparar-se per a la cria. Entre l’agost i el desembre, els individus abandonen la colònia i inicien la migració postnupcial de manera molt variable.

«No es coneixen bé encara els factors extrínsecs i intrínsecs que determinen els diferents patrons migratoris de l’ocell de tempesta. Segons els primers resultats del treball, alguns factors extrínsecs —com les condicions oceàniques, etc.— podrien afavorir la migració de la població estudiada cap a l'Atlàntic nord per aprofitar les productives aigües oceàniques durant el període d'hivernada», indica Raül Ramos.

La població natal i de cria també determinen els patrons en la migració de cada individu, i no es poden obviar altres factors intrínsecs —com la predisposició genètica, l’edat, la condició física, el gènere, l’èxit reproductor, l’estat de muda de les plomes, etc. Tot i això, «es necessiten més estudis i dades per poder entendre la influència de tots aquests factors en els moviments migratoris de l'espècie», apunten els autors.

Conèixer les àrees d'hivernada per protegir l'espècie

El treball de la revista IBIS millora el grau de coneixement sobre l'ecologia d'una espècie i la seva distribució durant el cicle vital. «Conèixer les àrees d'hivernada d'aquesta espècie contribuirà a identificar les variables ambientals que en condicionen la distribució», indiquen els autors.

«Estudis com el nostre són decisius per entendre el cavalcament existent entre les àrees explorades per la fauna marina i les amenaces antropogèniques en el medi marí. L’ocell de tempesta és una espècie amenaçada a terra ferma —durant el període reproductor— per la introducció de depredadors invasors (rates, moixos, etc.) que poden depredar ous, polls i adults. La destrucció o modificació dels hàbitats de nidificació, la contaminació lumínica (llums de vaixells, estacions petrolieres, etc.), el canvi climàtic o els fenòmens climàtics extrems (ciclons, tornados, etc.), també poden afectar l'èxit reproductor i la supervivència d'aquestes petites aus marines que caldria protegir».

Font: IMEDEA (CSIC-UIB)

Més informació:

• Militão, T.; Sanz-Aguilar, A.; Rotger, A.; Ramos, R. «Non-breeding distribution and at-sea activity patterns of the smallest European seabird, the European Storm Petrel (Hydrobates pelagicus)». IBIS, abril de 2022. Doi: 10.1111/ibi.13068
• Desxifrat el patró migratori de l’au marina més petita de la Mediterrània (UB)
• Desxifrat el patró migratori de l’au marina més petita de la Mediterrània (IRBio)
• Desxifren el patró migratori de l'ocell marí més petit del Mediterrani (UIB)
• Un estudio descifra el patrón migratorio del ave más pequeña del Mediterráneo (Diario de Mallorca)
• Descubren que el ave marina más pequeña del Mediterráneo migra al Atlántico (La Vanguardia)
• Lo que no sabias del paíño europeo (Ecoticias.com)
• Deciphering the Migratory Pattern of the Smallest Seabird in the Mediterranean (Ecomagazine)
• Ave más pequeña del Mediterráneo migra al Atlántico (vtv.gob.ve)
• Paíño europeo, el ave marina más pequeña del mediterráneo (Greenvasion)
• El paíño europeo de la cuenca mediterránea, migra al Atlántico (Humanidad y Medio)
• El ave más pequeña del Mediterráneo, el paíño europeo, migra al Atlántico (El mercurio digital)
• El ave marina más pequeña del Mediterráneo en realidad no es mediterránea (20 minutos)
• Ave más pequeña del Mediterráneo migra al Atlántico (vtv.gob.ve)