• Marina Sanz, és estudiant de doctorat de la Universitat de Barcelona i desenvolupa la seva tesi a l'IMEDEA (UIB-CSIC)

Foto:  Marina Sanz al seu despatx de l'IMEDEA (Foto: Charina Cañas)

Esporles, 2 de març de 2018. Marina Sanz és llicenciada en Ciències del Mar per la Universitat Catòlica de València (2010) i màster en Canvi Global per la Universitat Internacional Menéndez Pelayo (2011). Investiga a l'IMEDEA des de 2013, encara que actualment es troba oficialment en atur.

A la pregunta de qué fas aquests dies?, ens contesta que a hores d'ara està molt contenta perquè acaben de seleccionar el seu monòleg sobre els efectes del canvi climàtic en l'oceà Àrtic, el tema de la seva tesi doctoral, per a la semifinal de FameLab Espanya, que tindrà lloc a Saragossa el 6 d'abril.

 

Aquests dies prepara la defensa de la seva tesi doctoral, que serà el 9 de març a la Universitat de Barcelona, i també fa revisions d'articles acceptats, però que requereixen una sèrie de canvis. En la seva tesi investiga l'augment del CO2 i possibles expansions de la vegetació marina cap al nord a l'oceà Àrtic. Avalua l'efecte del CO2 i dels llargs fotoperíodes (moltes hores de llum) que es produeixen a les zones de l'Àrtic nord, per provar la hipòtesi que les macroalgues emigren cap a zones polars més al nord. Quan el gel es retira, queda molta més zona exposada a la llum, i aquesta retirada de gel pot afavorir que plantes i algues migrin cap al nord per cercar la llum. Com que ara hi ha moltes més zones descobertes sense gel, és possible que les macroalgues i les plantes colonitzin zones que estan més al nord. Algues i plantes que mai no s'havien trobat en zones al nord de Grenlàndia és possible que comencin a migrar cap amunt i a colonitzar nous hàbitats, perquè hi ha més hores de llum diàries (a l'Àrtic hi ha moltes hores de llum a l'estiu). Aquest canvi de l'augment de fotoperíode juntament amb l'efecte del CO2 de l'atmosfera que passa a l'aigua sobre el fitoplàncton, les macroalgues i plantes, pot afavorir que migrin cap al nord. També treballa amb diferents mètodes per mesurar la producció primària del fitoplàncton, com produeixen oxigen les microalgues i com fixen carboni.

A la tesi ha conclòs que el CO2 afavoreix la producció primària, és a dir, la generació d'oxigen per part del fitoplàncton, però només durant un període de temps molt concret. Quan a l'Àrtic es produeix una flor d’aigua o bloom de fitoplàncton que dura tres setmanes (el fitoplàncton comença a créixer i l'aigua es comença a posar verda i a produir oxigen i consumir carboni), durant nou dies l'augment del CO2 afavoreix la producció d'oxigen del fitoplàncton a través de la seva floració, la qual cosa és bastant de temps en una escala de temps de tres setmanes. Podem trobar flors d’aigua durant tota la primavera i fins i tot a l'estiu. Que en una flor d'aigua es produeixi una estimulació de fitoplàncton per un augment del CO2 pot tenir conseqüències a gran escala que encara es desconeixen.

Per a la presa de dades de la tesi es va embarcar en quatre campanyes d'un mes cadascuna al nord-oest de Svalbard i va estar quatre mesos a Nuuk, la capital de Grenlàndia, on sortia totes les setmanes amb un vaixell al fiord, a mostrejar la columna d'aigua, que després era analitzada al laboratori.

 

L'últim congrés al qual ha assistit ha estat l'Arctic Frontiers, a Tromsø, el gener de 2017.

Foto: Marina Sanz de campanya a Nuuk, Grenlàndia (Foto: Fernando Ugarte)

Font: IMEDEA (UIB-CSIC)